L’engany del delicte d’estafa

El delicte d’estafa està regulat al Capítol VI del Títol XIII del Codi Penal, en què es tipifiquen els delictes contra el patrimoni i contra l’ordre socioeconòmic.

Concretament, el tipus bàsic de l’estafa es regula a l’article 248 CP, el qual disposa que “Cometen estafa els que, amb ànim de lucre, utilitzin engany suficient per produir error en un altre, induint-lo a fer un acte de disposició en perjudici propi o aliè” .

La Jurisprudència penal és unànime en considerar que l’element essencial de l’estafa és l’engany, que ha estat definit com el “nervi i ànima de la infracció” (p.ex., Sentència del Tribunal Suprem núm. 665/2018, de 18 de desembre).

Característiques de l’engany de l’estafa

Abans d’analitzar les característiques de l’engany de l’estafa, és important assenyalar que és un dels delictes més freqüents a la pràctica, mentre que la comissió admet moltes variables. A Belmonte & Sugrañes. Advocats Penalistes Barcelona , ​​tenim una gran experiència en aquest tipus de delictes pel que podem assessorar-te en qualsevol qüestió que necessitis.

Atesa la seva importància, el Tribunal Suprem ha definit un corpus doctrinal extens respecte als caràcters que ha de complir l’engany per constituir delicte d’estafa.

En primer lloc, el Tribunal Suprem ha establert que l’engany constitutiu del delicte d’estafa consisteix a afirmar com a veritable una cosa que no ho és o amagar circumstàncies rellevants per a la decisió del perjudicat.

En atenció a aquesta configuració, el Tribunal Suprem admet, per tant, que l’engany també pugui ser comès per defecte.

Assegut això, i segons exigeix ​​l’article 248 del Codi Penal, l’únic engany que pot donar lloc a la comissió d’un delicte d’estafa és l’engany bastant, el qual ha estat definit pel Tribunal Suprem com a «aquell que és suficient i proporcional per a l’efectiva consumació de la finalitat proposada, havent de tenir la suficient entitat perquè en la convivència social actuï com a estímul eficaç del traspàs patrimonial, valorant-se aquesta idoneïtat tant atenent mòduls objectius com en funció de les condicions personals del subjecte enganyat i de les altres circumstàncies concurrents en el cas concret» (v.gr., sentència del Tribunal Suprem de 26 de juny de 2000).

Els deures d’autoprotecció de la persona enganyada

La necessitat que l’engany de l’estafa sigui “bastant” comporta que els enganys grollers, grollers o esperpèntics no siguin constitutius de delictes d’estafa .

En conseqüència, segons la Jurisprudència emanada pel Tribunal Suprem, «no es pot considerar prou quan la persona que ha estat enganyada podia haver evitat fàcilment l’error complint amb les obligacions que la seva professió li imposava. Quan el subjecte de la disposició patrimonial té la possibilitat d’aclarir el seu error d’una manera simple i normal en els usos mercantils, no serà d’apreciar un engany bastant en el sentit del tipus de l’article 248 CP». autoprotecció a les que venia obligat per la seva professió o per la seva situació prèvia al negoci jurídic, no es pot establir amb claredat si el desplaçament patrimonial va ser degut exclusivament a l’error generat per l’engany oa la negligència de qui, en funció de les circumstàncies del cas, va haver d’efectuar determinades comprovacions, d’acord amb les regles normals d’actuació per a casos similars, i (entre moltes altres, Sentència del Tribunal Suprem núm. 226/2019, de 29 d’abril).